dijous, 21 d’octubre del 2010

Més d'un centenar de persones, a la I Festa Estellés de Gandia


El passat divendres 15 d'octubre va tenir lloc la I Festa Estellés de Gandia. A l'acte va fer acte de presència al voltant de 150 persones, per tal de llegir o escoltar els poemes de Vicent Andrés Estellés. Poetes i aficcionats a la poesia, de totes les edats, van llegir els textos del poeta de Burjassot, acompanyats de la música del jove cantautor de Cocentaina, Andreu Valor. 

Com a cloenda, els assistents van gaudir amb les paraules d'un convidat d'excepció, el professor i escriptor Ferran Suay que va titolar el seu parlament: "No hi havia a Gandia dos parlants com nosaltres", al voltant de la situació de la nostra llengua al País Valencià.

Al sopar posterior, el Restaurant Santanjordi va quedar menut per acollir a les més de 80 persones comensals, que volgueren continuar la festa conversant i discutint entre plat i plat.

Després de l'èxit de convocatòria, els organitzadors ja han anunciat la voluntat de repetir la festa cada any, en una mena de compromís amb la cultura.

La Festa Estellés Gandia continuarà a la xarxa. 
La Festa Estellés de Gandia no ha acabat. I és que els seus organitzadors han decidit continuar amb la publicació d'articles, poemes de la I Festa, fotografies, vídeos i altres materials, que la gent podrà anar descobrint dia a dia.

Entre les primeres novetats, hi ha el discurs de clausura que va fer Ferran Suay. Podeu seguir la “postfesta Estellés” a: http://festaestellesgandia.blogspot.com.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Discurs de cloenda de la Nit Estellés

Ferran Suay. Discurs de cloenda de la Nit Estellés, pronunciat al restaurant Santanjordi de Gandia, el 15 d'octubre de 2010 (De l'horta estant).

 
No hi havia a València dos parlants com nosaltres
“...feroçment, ens parlàvem des del matí a la nit”. Si fem cas del que ens expliquen molts valencians, és així com va la cosa.

“Jo els parle en valencià a tots, i el que no m’entenga que es fota”-et diuen. I al moment següent, es giren de cara a algú altre i li parlen en un castellà perfecte, de llibre. Un castellà molt més correcte que no el valencià que gasten, sense manies d’introduir paraules castellanes o frases senceres, si convé. Que si abans feia més fi, ara es veu que fa més graciós, més cosmopolita.

“Jo, és que parle el valencià del carrer; el de tota la vida” -t’amollen, ufanosos de ser tan planers, tan del poble. Amb l’espanyol, en canvi, no ho fan igual. En espanyol, si saben que una paraula la diuen malament, s’afanyen a corregir-la, per no semblar analfabets. En la seua llengua, es veu que l’analfabetisme no els importa ni poc ni massa. El valencià és per a ells com una espardenya: és còmoda per anar per casa, però a l’hora d’eixir al carrer, s’estimen més una sabata més lluïdora.
Ara bé, si parlem d’estimar, ells són –de bon tros- els qui més s’estimen el valencià. Se l’estimen tant que no el trauen a passejar per no fer-lo malbé. Se l’estimen tant que no volen compartir-lo amb ningú que no haja nascut valencià de soca-rel. No parlem ja dels catalans, els mallorquins o els eivissencs... tampoc no el volen compartir amb els forasters! “I si se’l queden? I si mos el furten?, com volen fer amb la paella”.

He començat per ací, però en realitat, hui no he vingut a parlar d’eixos valencians que tots coneixem i que ho són només de nom, i que no tenen més aspiració nacional que la de ser uns castellanets de segona divisió regional, o millor, provincial, que el nom ‘província’ (en llatí, terra vençuda) els fa aborronar-se i tot, de plaer. He vingut a parlar-vos de nosaltres. Dels valencians (dels dos sexes, eh?) que no ignorem que la nostra llengua només té vida i futur si és compartida amb veïns, visitants i forasters de tota mena. Dels valencians que sí que parlem en valencià als nostres fills, i volem que s’eduquen en la nostra llengua, molt a pesar de l’individu Font de Mora (que ja li agradaria a ell dir-seFuente de la Cristiana). Dels que no ignorem que el rei Jaume no venia de Madrid, i sabem per tant, d’on venim nosaltres mateixos, les nostres famílies, el pare d’Ausiàs March, els avantpassats de Camps, Costa o Fabra, o l’avi de la mateixa Rita Barberà. Dels que entenem que el nostre valencià és el català de tots, com digué el mestre Enric Valor, que en pau descanse. I que eixe ‘tots’ fa referència a tots aquells que vulguen adoptar-lo i fer-se’l seu.

Parle de nosaltres mateixos, que som també, massa vegades,valencians de la secreta. No és veritat que –sovint- més que parlar en valencià, callem en valencià? No entrem en un establiment i diem “Hola” per no dir “Bon dia” alt i clar? No passem al castellà amb la mínima excusa, o a vegades sense ni això?

Ens han acostumat a pensar que això de parlar valencià és una opció particular; una cosa que té a vore amb ideologia, amb opinions...amb política. Han emprat molts anys, molts diners i molts esforços per a fer-nos creure això. I és fals! Pocs anys abans de morir, li feren una entrevista a Joan Fuster en la revista espanyola Cambio 16. Al final, el periodista li preguntava que com és que un intel·lectual del seu nivell havia optat per escriure només en català. El mestre Fuster li va respondre –sense torbar-se gens ni mica: “Perquè em dóna la gana”.

I jo dic que eixa resposta, o alguna altra de més suau –si ho preferiu– com ara “perquè vull” o “perquè m’agrada” és millor que totes les justificacions del món. És millor que parlar de qüestions històriques o de drets lingüístics. I és millor, senzillament, perquè és indiscutible. Qualsevol analfabet funcional, amb un quocient intel·lectual lleugerament superior al del ximpanzé vos pot discutir d’història o pot qüestionar la validesa dels drets lingüístics. Escolteu, sinó, la COPE o qualsevol emissora de les moltes que manté la caverna espanyola. En canvi, no hi ha ningú en el món que puga dir-te “No és veritat: a tu no et dóna la gana”.

I és millor també, perquè quan ens justifiquem estem legitimant el dret de l’altre a demanar-nos explicacions. I eixe dret, no el tenen.

Parlar en valencià té a vore amb mi. Amb el meu dret a ser un ciutadà de primera, malgrat que les lleis vigents ens consideren poc més que uns castellans amb algun defecte de fabricació. Té a vore amb la meua dignitat, que m’impedeix acceptar ordres quan sent allò de “hablemos en cristiano!”, però que també m’evita d’acceptar manipulacions com allò que “parlem en castellà perquè és que hi ha una senyora, allà en la tercera fila, que sembla que no és d’ací”.
No parlem valencià en contra de ningú. El parlem a favor de tothom. De tothom que ens vulga acceptar com som. El parlem perquè, si tal com diuen, l’únic que importa és comunicar-se, llavors no ha d’haver cap problema perquè ens puguen entendre. He fet conferències en valencià al País Basc, a Galícia o a Portugal. I sabeu que?: que m’entenien. I això vol dir que, o bé se’ls havia aparegut Sant Vicent Ferrer rediviu, o resulta que la nostra llengua se’entén, si en saps una altra de romànica.

I com és que això s’aplica a bascos o portuguesos, i en canvi no val per als espanyols que fa dècades que viuen al País Valencià?

Ja està bé, home, ja està bé! Que en tot i per tot es considera que la ignorància és un defecte, una mancança que cal corregir. I ara resultarà que això només deixa d’aplicar-se quan parlem del català. Resulta que si no saps anglés eres un ignorant, però si no saps català... estàs exercint la teua llibertat individual.

Ja n’hi ha prou, de xorrades! Els idiomes, com tantes altres coses, són una qüestió de capacitat i de voluntat. I en una societat que tant ens insisteixen que és bilingüe, hi ha dos classes de persones: les capacitades, que coneixen les dos llengües oficials, i les discapacitades, que només en saben una. I els governs haurien d’actuar perquè cada dia hi hagen menys discapacitats, no perquè tots arribem a ser uns inútils monolingües, com ho són una bona part d’ells mateixos.

I penseu que no es tracta mai d’un problema de comprensió. És una qüestió de poder. I és precisament per això que podem estar ben tranquils: parlant en valencià ens podrà entendre tothom. Tothom que ens vulga entendre. Així que per què no ho fem des d’ara mateix? Fem-ho amb un somriure, si estem de bon humor, o amb expressió seriosa, si és així com ens sentim. Fem-ho sempre -això sí- sense faltar al respecte a ningú. Sobretot, sense faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos.

El diccionari diu que dignitat és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se”. I jo crec que és això, i no una altra cosa, el que fem quan claudiquem a la primera de canvi. Quan parlem en castellà a algú...perquè no fa pinta de parlar valencià (voleu dir-me quin és exactament l’aspecte de parlar valencià?); quan traduïm una pregunta només perquè l’altre no ens ha entés a la primera, o quan passem al castellà només perquè eixa és la llengua que parla la persona que ens atén.

La bona veritat és que malgrat el títol d’aquesta intervenció, no cal que parlem feroçment, ni cal que ho fem del matí a la nit. Només cal-això sí- que parlem. I posats a parlar, que parlem en valencià!.

Una nit normal

Ferran Suay. Article publicat a l'Avui-El Punt.
Aquest és el qualificatiu que m'agradaria poder aplicar a l'excepcional Festa Estellés que vàrem viure a Gandia el passat divendres 15 d'octubre. L'acurat i elegant jardí interior del restaurant Santanjordi albergà una sèrie d'actuacions de professionals i afeccionats, que compartien diversos graus de destresa i idèntic mèrit, en aplicar-se a recitar paraules del gran poeta, agombolats ara i adés per la veu càlida d'Andreu Valor i la guitarra màgica d'Eduardo 'Tata' Bates.
Jo somiava a voltes un país educat, amb uns dirigents dignes, cultes, normals. Unes institucions que, tal com ho fan els seus homòlegs d'altres països, honorarien les seues figures històriques i homenatjarien els seus savis. Tindríem pobles i ciutats amb places destacades i carrers principals retolats en memòria dels personatges influents de la nostra història i de la nostra literatura. N'hi hauria per al general Basset, perquè les armes sempre han tingut un paper en la història, i també per als artistes antics de la ploma com en Joanot Martorell (el carreronet de València que li és dedicat porta el nom de 'Juan Martorell'). També n'hi hauria, però, per als mestres moderns que com Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster han escrit —en el segle XX— planes destacades de la poesia i el pensament universals.
El nostre país és diferent. Els successius directors de sucursal que hem tingut al capdavant del govern autonòmic s'han estimat més de dedicar els indrets urbans més destacats a artistes i pensadors forasters, quan no a personatges que tenen com a únic mèrit haver nascut en una determinada família de sang més o menys blavosa i facultats mentals més o menys dubtoses. És així com Jacinto Benavente, Machado o Lope de Vega mereixen més atenció que els nostres escriptors. I és així, sobretot, com els autors que no han escrit mai al seu gust (eren gent intel·ligent i capacitada: no necessitaven llepar els peus dels sàtrapes), han merescut la seua més absoluta indiferència, i fins i tot l'ocultació sistemàtica de la seua obra. Com si en comptes de noms de què enorgullir-nos, foren empestats que ens hagueren d'avergonyir.
Tot el contrari és el que vam viure a Gandia, amb una gent legítimament orgullosa de ser qui és. Una gent que sap que no som superiors a cap altre poble, de la mateixa manera que saben que tampoc no som inferiors. Unes persones que creuen —i ho diuen— que ser valencians és tan digne com ser qualsevol altra cosa, i que no hi ha cap motiu per avergonyir-se'n i ocultar-ho, com ho fan sistemàticament els que manen. Unes persones que van llegir, recitar o declamar les paraules del mestre de Burjassot com allò que són: or pur, essència indiscutible del bo i millor que té el geni d'un poble, de qualsevol poble: la seua llengua.

Crònica personal de la Festa Estellés

Emili Morant. A la meitat del camí Notes personals d'...
La primera Festa Estellés a Gandia, celebrada divendres passat i a la qual vam poder acudir gairebé contra pronòstic, va ser tot un èxit. He de dir, tanmateix, que si hagués d'apostar si es repetirà tots els anys fins que acabe el segle o si aquesta serà l'última i única edició, no sabria en què posar els meus diners. I no perquè el potencial de la celebració no siga enorme, sinó per una qüestió d'agenda: a Gandia no convé o no hi ha costum d'organitzar pràcticament res abans d'acabar la Fira a principis d'octubre, i l'efecte secundari de tot plegat és que aquest mes queda atapeït d'actes, molts d'ells de significació semblant al de la Festa Estellés (em venen al cap, com a excepció, els actes que la Guàrdia Civil dedica el dia 12 a la seua patrona - que també és la de tots). Havent dit això, he de felicitar els organitzadors i animar-los per a què perseveren en la iniciativa: els cicles de la política, sempre canviants, podrien despoblar algun dia les setmanes pròximes a la Fira - i arribat eixe moment, aquesta classe de reivindicacions esdevindrien encara més necessàries del que ho són ara. Tant si és l'última festa o només la primera de cent, he volgut deixar-vos ací una xicoteta crònica, que té un valor familiar afegit: si d'ací vint anys el nostre fill s'apunta a aquests tinglaos, sempre podrà dir que fou l'assistent més jove a la primera Festa Estellés quan tenia poc més de tres mesos. Demane disculpes al públic si les passejades amunt i avall amb el nostre mamonet ploró van destorbar l'acte: ja ho he dit ací fa poc, bressolar un fill és fer país. 

L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat. 

Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.

Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Maria Josep Escrivà
Afirmar que Estellés és el poeta valencià més gran, després d’Ausiàs March, pot sonar a demagògia. Més encara si, aquesta afirmació, la fem incondicionals de la poesia, i damunt valencians. Si recorrem a les xifres, en començarem a tenir dades objectives, per donar suport a aquella rotunditat: Estellés va publicar més de 30 llibres de poesia en volums independents; 10 volums d’Obra completa; ha estat traduït a més d’11 llengües; ha generat una dotzena de treballs discogràfics; va compondre una cantata ingent dedicada al País Valencià, publicada pòstumament amb el títol de Mural del País Valencià, 3 volums que integren 60 llibres; 1 novel·la, 2 obres de teatre, 3 volums de memòries. Però aquestes dades podrien restringir-se a l’interès de filòlegs i acadèmics, si no hagueren trobat el suport del públic lector i d’un sector, cada vegada més important, de la societat civil. Tot aquell que en algun moment s’ha acostat a la poesia d’Estellés és capaç de rememorar-ne −i si ve al cas apropiar-se’n− algun dels seus poemes. I això és el que hem constatat reiteradament al llarg d’aquests dies de preparació de la I Festa Estellés a Gandia: que tothom que s’hi ha prestat a llegir té el seu poema de referència: «jo vull llegir aquell que diu...». Això no és una dada de rigor acadèmic. Però segurament és el que fa més gran un poeta, perquè la seua poesia ha passat a ser patrimoni del poble. I aquesta és la voluntat que Vicent Andrés Estellés −que es considerava “un entre tants”−, va manifestar tantes vegades als seus versos.
Quan Josep Lozano va tenir la idea de commemorar anualment el natalici del nostre poeta (el 4 de setembre), a través d’una festa, poètica i gastronòmica, de caire popular, obert i col·lectiu, no pretenia més que insistir en aquesta voluntat de fer arribar al poble els poemes i la grandesa del poeta de Burjassot. I al contrari també: acostar la gent del carrer, la ciutadania, des de la participació i la celebració festives, a un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Esperem que la convocatòria anual d’aquesta festa servisca per a recordar, insistir i divulgar aquesta sort: el de proclamar el nom d’Estellés, el de difondre la seua obra i el de sentir-nos privilegiats per poder comptar amb aquest valor d’interès cultural entre els noms més grans de la nostra cultura. Altres països europeus demostren el seu grau de civilitat manifestant el respecte i el compromís amb els seus poetes (els escocesos, per exemple, amb Robert Burns). I ho han fet des de l’orgull de projectar-los arreu del món com al patrimoni cultural del poble al qual pertanyen. Estellés va deixar escrita aquesta lliçó tan senzilla com imprescindible:

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
[...]
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
(Llibre de meravelles¸ 1971)

Gandia, encara que amb una mica de retard per qüestions d’agenda, no ha volgut passar per alt aquesta primera convocatòria. El dia 15 d’octubre ens reunim per a celebrar que, fa 86 anys, va nàixer a Burjassot aquell que es va burlar de la mort en versos decasíl·labs, que va ser amant com ningú, que va poetitzar el sexe obertament, en època de tenebres, que es va tutejar amb la fam de la postguerra, que va estimar i va respectar un poble, i un país, i el va fer més gran i més digne des de la paraula. I que ens va fer assaborir els pimentons i les albergínies d’una manera més suggerent..., i més suculenta: 

Horacianes, L

m’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt d’oli i farina.
és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies,
gustosament se’m desfan a la llengua.
demore el got de vi per fruir-lo més.
per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.
allarga’m el pitxer.

gràcies.


Esperem que, després d’aquesta, vindran moltes més festes estellesianes. 
Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.

Salut, poesia, i bon profit.
Maria Josep Escrivà

Andreu Valor, a la I Festa Estellés de Gandia

El cantautor Andreu Valor actuarà a la I Festa Estellés de Gandia, que tindrà lloc el proper 15 d'octubre, després del recital obert de poemes. Entre d'altres peces, aquest jove cantant interpretarà una versió del poema M'aclame a tu, que us oferim ací mateix.

Els amants

Josep Vicent Cabrera no podrà assistir a la festa Estellés però ha gravat una versió ben particular del poema Els amants i n'ha escrit unes ratlles al seu blog.

Aquest és u dels poemes més recitats de l’Estellés, fins al punt que hom n’acaba fastiguejat, de sentir-lo tantes voltes, la gran part en casaments i en alguns recitals a l’ús (el mateix ocorre amb la cançó de Sau “Boig per tu”): tanmateix, només en algunes ocasions, perquè aquest poema, ben recitat, és u dels millors que té la nostra literatura. Una d’aquestes situacions en què em va desagradar el poema (i de retruc, començar a avorrir-lo) va ser quan el vaig sentir recitar a un professor de la facultat que ens explicava poesia (bé, no només vaig avorrir-li aquest, també quan es va posar a recitar el poema del pimentó torrat). Aquella recitació em va semblar inútil, falsa, condescendent i avorrible, com un poema recitat de forma rutinària i complaent, com una gràcia sense gràcia (com si aquella ocasió i el públic no foren especials també: una assignatura de poesia com a mínim ha de fer fama al nom que té i esforçar-s’hi per corprendre els alumnes). Ací va la meua proposta, amb la intenció de fer-hi un altre gir. Ara podreu dir-hi la vostra.

La música... Per què desgraciar la sorpresa? Ja ho posaré la setmana que ve...

dissabte, 9 d’octubre del 2010

L'amant de tota la vida

Aquesta és l'elecció d'Irene Verdú:

*  
Sabia que vindries, que ja era 
l'hora de parar taula dignament, 
d'obrir la porta i enramar el vent 
amb les paraules de la primavera. 
Amor i més amor d'aquell que espera, 
amor i més amor d'aquell que sent 
la pentecosta de l'amor, l'advent, 
i en el vent el gran crit de la bandera. 
Tenia a punt, amor, totes les coses 
perquè sabia que vindries, ara, 
amb un escàndol de sonets i roses. 
Amor i més amor i més encara, 
i avemaries i vitralls i aloses, 
i tots els blats novells de la tarara. 


Amor i amor quan plou i quan fa sol, 
amor quan és de dia o és de nit, 
i a la taula i al llit, al primer crit, 
i l'oli socarrant-se en el cresol. 
L'amor, que és una pena i un consol, 
un desembre plujós i abril florit, 
atrevit, enardit i decidit, 
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol. 
Plou i plou en finíssimes agulles, 
plou i plou en la brossa, en el terrat, 
plou i plou en la roba i en les fulles... 
D'amor de cap a peus vinc amarat, 
d'amor i de furor quan et despulles 
vora el llit on t'espere despullat.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Les acaballes de Catul

Dimas Montiel ha elegit aquest poema per a la Festa Estellés.
IX 
El teu car fill, un mamonet encara,  
s'ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.  
Hem acabat la nostra febril feina,  
i en jeure, nus, escampats sobre el llit, 
per aquell son suavíssim que ens pren,  
el tendre fill de les teues entranyes,  
que tinc motius per dir-li fill de puta,  
ha començat a cridar i jugar,  
pujant al teu amorosíssim cos,  
caient, feroç, des de la doble alçària  
dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.  
Encara més, se m'ha pujat a mi  
i ha descobert la meua artilleria.  
Li he deixat fer tot allò que ha volgut,  
no amb sentiments, precisament, de pare,  
sinó, més bé, de Tiberi, segons  
ha repetit Suetoni, el cabró.  
L'has agafat i l'has deixat a terra  
i has ocupat, furiosa, el seu lloc,  
t'has assegut -no sé com ho hauràs fet- 
damunt mateix l'entrecuix meu, absorta  
i amb el cos dret, i com transfigurada,  
has practicat un coit dels que hom recorda.  
M'has dessucat, i has restat molt cofoia.

NOTA DE PREMSA: I FESTA ESTELLÉS A GANDIA

NOTA DE PREMSA

El jardí del restaurant Santanjordi serà l’escenari on el 15 d’octubre, a partir de les 20.30 hores, es retrà homenatge al poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés.

L’acte comptarà amb una lectura poètica popular coordinada pels poetes Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig i Christelle Enguix; l’actuació del jove cantautor Andreu Valor i el parlament del professor Ferran Suay. Un sopar literari serà el colofó d’una activitat que pretén convertir-se en una cita anual de compromís amb la nostra cultura.

A l'acte hi ha prevista la participació de Salvador Bolufer, Christelle Enguix, M. Josep Escrivà, Alícia Izquierdo, Pau López, Vicenta Llorca, Dimas Montiel, Josep M. Moya, Teresa Pascual, Alexandra Pérez, Jordi Puig, Josep Ll. Roig i Irene Verdú, entre altres. I és que els coordinadors de la lectura poètica volen fer una crida a la ciutadania perquè hi participe i duga textos de Vicent Andrés Estellés per a recitar.
En acabar la lectura està prevista l’actuació del cantautor Andreu Valor, “un jove que conrea un estil propi combinant diverses influències com el blues, el pop, el folk-rock americà i la cançó d´autor més tradicional, amb unes lletres de caire intimista i reflexiu. La seua enèrgica veu ens convida a un viatge personal per despertar l´ànima i la conciència, i poder, a través de l´amor crear un futur més just i solidari”. Per a l’espectacle, el músic alcoià interpretarà, entre altres peces, alguns poemas musicats d’Estellés.
Finalment, la clausura anirà a càrrec de Ferran Suay, professor de Psicobiologia a la Universitat de València  i president de Tallers per la Llengua “Suay és autor de diversos llibres, articles, estudis i conferències sobre l'actitud dels parlants davant la situació de submissió al castellà de la nostra llengua”

Tot seguit, hi haurà un sopar-tertúlia literària. La jornada és oberta, tot i que el sopar té un preu per persona de 20 €. Per assistir a aquesta darrera part de la festa, cal reservar al 962959571, fins al 13 d'octubre, o al correu festaestellesgandia@gmail.com .

Cal recordar que una vintena de poblacions valencianes celebraren la primera edició de la Festa Estellés, el passat quatre de setembre, a iniciativa de l’escriptor Josep Lozano i amb el suport de diverses entitats: “Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper, sobretot al País Valencià. Davant d’aqueixa situació hi ha tota una gamma d’actituds a adoptar, que podríem agrupar en Negatives o derrotistes –i a lamentar-se sempre estem a temps– o Positives o encoratjadores, amb què crear i imaginar recursos que es reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país.” Així doncs, la cita pretén ser un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) i un acte de reivindicació de la cultura pròpia. La festa coincideix amb el dia del seu naixement i s'inspira en el 'Burns Supper', una celebració escocesa que es fa cada 25 de gener per commemorar el naixement del poeta Robert Burns (1759-1796), i que consisteix en un gran àpat popular.

Elegeix un poema d'Estellés

Des d'ara fins a la celebració de la Festa Estellés, podeu aportar el text del poeta de Burjassot que més us agrade o que vulgueu recitar aqueix dia. Envieu un correu electrònic a festaestellesgandia@gmail.com.

Comencem amb l'elecció de Maria Josep Escrivà:
m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                        aquest pètal
                                               allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                                   aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Cartell

Festa poètica

A partir de les 20:30 h. Acte obert
Jardí del Restaurant Santanjordi (Passeig de les Germanies, 36. Gandia)

- Lectura
Amb la participació de Salvador Bolufer, Christelle Enguix, M. Josep Escrivà, Alícia Izquierdo, Pau López, Vicenta Llorca, Dimas Montiel, Josep M. Moya,  Teresa Pascual, Alexandra Pérez, Jordi Puig, Josep Ll. Roig i Irene Verdú.
Tu també pots afegir-te a la lectura!

- Actuació d’Andreu Valor

- Cloenda a càrrec de Ferran Suay

Menú del sopar literari

Snacks: 
Bunyolets de capellà.
Boletes cruixents de formatge i bolets.

De primer (entradetes individuals):Ensaladeta d’encisams amb saltejat de vieires i pernil ibèric.
Torradeta de bolets amb conill confitat i gratinat d’allioli.
De segon: (a triar entre peix o carn)
Jarret de porc rostit amb salsa de tòfones.

De postre: Coca d’oli i xocolate amb espuma de iogurt i gelat.
Aigua, refrescs i cervesa.
Vi blanc i negre Nuviana, d.o Valle del Cinca.
Café.


Preu per persona: 20 €. Cal reservar al 962959571, fins al 13 d'octubre, o al correu festaestellesgandia@gmail.com.