divendres, 31 d’octubre del 2014

Rafa Ferrer llegirà 'Gli amanti'



Non c’erano a València due amanti come noi.

Ferocemente ci amavamo dal mattino alla sera.
Ricordo tutto mentre stendi i panni.
Sono passati anni, molti anni. Sono passate molte cose.
Di colpo, mi prende ancora il vento, e l’amore,
e ci rotoliamo a terra tra baci e abbracci.
Non concepiamo l’amore come amabile abitudine,
come abitudine pacifica di complimenti e tele
(e che mi perdoni il signor López Picó).
Si risveglia di colpo come un uragano antico,
ci getta a terra entambi, ci unisce, ci spinge.
Desideravo a volte un amore educato,
col giradischi in funzione, baciandoci con noncuranza,
ora una spalla, e poi il lobo di un orecchio.
Ma il nostro amore è un amore brusco e selvaggio,
con la nostalgia amara della terra, di rotolarci tra baci e graffi.
Che volete che ci faccia! Elemantare, lo so.
Ignoriamo Petrarca e ignoriamo molte cose.
Le Stanze di Riba, le rime di Bécquer.
Poi, stesi a terra in qualche modo, capiamo che siamo barbari,
che così non va, e che non ne abbiamo l’età, oltre tutto.

Non c’erano a València due amanti come noi,
Perché di amanti come noi ne sono nati ben pochi.

Carles Roma llegirà 'Els dies'

Ara et diria el pare:
no saps quant hepatit.
No et fies de ningú,
fill!
Tinc un gran cansament;
tot açò és avorrit.
I al capdavall... No sé,
fill.
Allò que vull és que
tu sigues ben feliç,
que et cries bé, i alegre,
fill.

Davant teu, em sé un pobre
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d’amarg
torne a casa, de nit,
per què t’escric açò,
fill.

Els patiments, les lluites,
la fúria sense fi,
l’empenta inesperada,
fill.

Totes aquelles coses
d’un món amarg i trist
que voldria evitar-te,
fill.

Un món d’ungles, de tigres,
de cor ocult i prim,
que espera entre les canyes,
fill.

Pense el món, pense en tu,
i em note un cor pueril,
humil com una pansa,
fill.

El dia de demà,
que estic pensant avui,
quan Déu vulga... No sé,
fill. 

Com si, de tant ser pare,
m’anara convertint
en fill del fill... No sé,
fill.

Creixes dins el meu cor,
si abans creixies dins
el ventre de la mare,
fill.

Em creixes com un goig
que mai no podré dir,
com un pànic, com un
fill.

Un dia em moriré
de no haver-te parit,
de créixer-me tu tant,
fill.

(L'inventari clement de Gandia)

Eva Ivars llegirà 'Llibre de Dénia'

Pit tatuat, rotacions de la terra,
collites, acoblaments conjugals de la terra,
collites, de furs, de murs, de plantar cara a la
vida, cantar cançons de batre i de
combatre, com d'aixecar els cabassos de
pols, pouar poals de misèria, terra,
s'escolafina entre els dits, d'assenyalar
els maons,de situar les fronteres de
l'existència,cendra només, cendra amb la
sang, batalles,cristalls romputs i bigues que es
despengende la dolçor, les gerres del
vi,un dit només, les gerres de
l'olique cau i cau, medalles
sucessivescondecorant a les nits el
poble,el poble honrat i castigat, el poble, el
poble, el poble,oh trist país, oh trista vida
corporal, ah cants de la terra,canyís, canyís,
les teranyines dels telers, els bocois,els
enterrats, el país que hem de ferapedaçant les
nostres pobres vides, lligantamb un cordell,
resseguint en la polssenyals, senyals, anagrames
perduts,oh fosc país de combatives relles,
d'aladres,fustes, vaixells,lenta
dolçor assegurada de la mel,hem de seguir  amb
patiment les hores,hem d'arribar amb la sang
a la boca al cim,hem d'instal·lar ben alta
la senyera,d'ella, d'ella ens vindran els
quatre rius,els rius de sang, propiciant
collites,
allò, allò!

 "Llibre de Dénia", 1981

Pepa Izquierdo llegirà 'El cant de Vicent'

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també.
Els carrers que creuava una\lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a Valencia.

(Llibre de meravelles)

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Maria Josep Escrivà llegirà 'La mort, contada al nen del veïnat'

 
LES EPÍSTOLES. 8: La mort, contada al nen del veïnat

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap de motiu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja saps:

Abel Balbastre llegirà 'No escric èglogues'

NO ESCRIC ÈGLOGUES

NO hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L'espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions. 
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants jugaven en eixir de l'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.   
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric          
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

Josep Miquel Moya llegirà 'El pañuelo' de "Primera soledad"

Estabas toda blanca, terriblemente blanca.
Aún más que el alabastro. Más blanca que la sábana.
Recuerdo tus mejillas, tu boquita rosada...
Te tendieron despacio encima de la cama.
Te ataron un pañuelo en torno de la cara.
Estabas toda blanca, terriblemente blanca.
Los ojitos cerrados y la boca cerrada.
Y ya no te movías encima de la cama...
Lloraba todo el mundo, se arañaba la cara.
Y estabas toda blanca, terriblemente blanca.
Recuerdo: eran las cinco y diez de la mañana.
Te tendieron encima de la revuelta cama.
Se llenaba de gritos y lágrimas la casa.
Y nada, nena mía, nada te despertaba.
Y tu toquilla azul aún estaba sudada.
Y estabas toda blanca, terriblemente blanca..
Te pusieron encima de la revuelta cama.

Juli Capilla llegirà 'Pare'


"pare"

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet imponentment.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes.

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara, mentre escric açò,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.

Horacianes (1963-1970)

Mercè Climent llegirà 'Explicació'

EXPLICACIÓ

Allà on he anat ha estat per recollir
pedres només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir els llocs i puc dir els moments
en què, inclinat a la materna terra,
he recollit tantes formes de pedres,
he vigilat tantes formes de vida.
M’han foradat a voltes la butxaca
i jo he sentit a la meua epidermis
el seu arrap com un dolç regalim,
com el senyal de callada existència.
De vora el mar, del secà insolidari,
i del camí de l’horta polsegosa,
he anat fent el meu nocturn catàleg
amb voluntat evidentment diürna.
Diran de mi: És l’home de les pedres.
Pedres humils i rebotades, pedres,
pedres que no constaran a les cròniques,
i jo ara escric la pàl·lida memòria,
la voluntat decidida de càntic,
el fet solar, el venjatiu projecte
d’un poble antic com les pedres també.

Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida d’activitats marítimes
o cantelluts de soledat superba.
Pedres, només: un manament de pedres
que aquest País em deixava a les mans.
Pedres de riu i pedretes de via,
ferruginós i metàl·lic destí!
No són lunars: són humanes, només,
amb el perfil humanament cansat
com d’esperar anys i anys l’arribada
d’algun moment que elles saben només,
com esperant la meua mà sol·lícita.

Miquel Moiga llegirà "El poeta"

Un poeta són moltes veus,
una veu i totes les veus,
és la veu delicada i fràgil,
la veu d’un lent foc socarrat,
però és també, arribat el cas,
la veu que al bell mig de la plaça
al bell mig del seu poble, crida
i clama contra la injustícia.

És la veu que deixa la ploma
i pren el fusell i l’escarpre.
És tot això, i és més encara,
pètal de vidre inconcebible,
és el pes del ruixim a la rosa,
sempre és més, molt més
encara.

Eduard Vilamitjana llegirà "Per exemple"

PER EXEMPLE
Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult dpamor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

Mª Jesús Ribes Gabarda llegirà 'Silenci'

Ens demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir -"a dormir, a callar"-,
cara als dies futurs, una amarga memòria
de sang pels escalons, de vidres en la boca,
una música sola que ningú no escoltava
arrossegant-se, trista, per damunt les estores,
un animal de música, allargassant-se, prim,
des del començament de la mort en la terra
i creuant, un per un, tots els túnels dels segles
amb una bruta fam de claredat, només.
Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten.
Creuaven piament les mans sobre el melic,
ofegaven un rot, aclucaven els ulls.
Oh, les eternitats de J.R.J!
El món està ben fet. A callar tot el món.
A dormir tot el món. El món està ben fet.
¿Què més ens podeu dâ en altra vida? Amén.
Els versets eucarístics de Bertran Oriola.


(De El llibre de les meravelles).
 

 

José M. Prieto llegirà 'Quadern per a ningú'


 VII

 no em moriré
 d’amor. 

 em moriré de
 qualsevol cosa. 

 però en el moment
 darrer, 

 amb els ulls ben
oberts, 

 els ulls dels
 moribunds, 

estrenyeré els
 llavis per no dir el teu nom. 

 el vull per a mi
 sol 

 per a tota la
 mort 

  

 VIII

 hauré estat a la teua
 vida 

 un episodi
 insignificant. 

 no hauré deixat en
 tu l’efímer senyal del jonc en
 l’aigua. 

 en tot cas, em
 recordaràs algun dia 

 en agafar un llibre
 meu, 

en oir que parlen de
mi. 

 ah, sí, jo el vaig
 conéixer. 

 i si de cas t’ho
 demanen, rescataràs de l’oblit alguns
 detalls, alguns fragments, 

 i continuareu bevent
 i parlant d’altres coses 

  

 X

 passen
 els cels 

 però és
 el mateix cel que sempre passa. 

 als
 meus
 modestos versos sempre passa el mateix vers, 

 aquell
 que tracta d’evocar-te. 

 tu
 mai no
 ho sabràs