Deixa’m que et pense que t’invente;
deixa la porta oberta, amor, tota la casa,
deixa obert el balcó sobre la plaça,
deixa el colp dels geranis en la reixa.
Si el rossinyol en els llorers es queixa,
si el vent els fulls del calendari passa,
la llima en l’alacena dins la tassa,
la lluna sempre lluna i la mateixa…
Deixa’m que et mire com volia abans,
deixa’m que et mire sense més ni més,
trie els silencis i m’agraden grans
i els faç estelles amb el bes, després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada