Absurdament el cel s’omplia de
jardins.
Esclataven les altes carcasses de les
falles.
Tota València era una foguera alegre:
Ens donava la festa i la fácil
metáfora.
Jo cenyia la teua cintura en la
penombra.
Jo respectava el teu silenci dolorós.
Músiques populars pujaven per les
cuixes.
S’obrien damunt nostre els jardins
instantanis.
Jo assumia una amarga responsabilitat.
Assistia en silenci al teu amarg
silenci.
Recolzats en el ferro de la barana,
véiem
La ciutat com un bosc. Vacil.laven els
llums
Dels castells en els teus ulls de
plant, plens de
Llàgrimes.
No cenyia la teua adorable cintura.
L’un al costat de l’altre,
contemplàvem València.
Vaig sentir el teu braç que buscava el
meu braç.
Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta
anys, jo no ho sé.
Era en una Terrassa humil en els
afores.
Tots els veïns pujaren i miraven
València.
Els agradavamolt la nit de Sant Josep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada